dimarts, 2 d’agost de 2011

Pel·lícules homosexuals: A single man










Nota: 8
Any: 2009
País: Estats Units

El seu argument
Ahir a la nit vam veure una pel·lícula que teníem moltes ganes de veure: A single man (Un home solter, 2009), la primera pel·lícula del dissenyador Tom Ford. Es tracta de l'adaptació d'una novel·la de Christopher Isherwood, que en el seu moment va destacar per narrar la vida quotidiana d'un home homosexual als anys 60. El film mostra la duresa amb que un home viu la mort de la seva parella, en una època en la que l'homosexualitat és del tot tabú

Anys 60, Estats Units. George és un professor d'universitat que perd el seu xicot Jim (Matthew Goode) de feia 15 anys en un accident de cotxe. Després d'això George ja no té ganes de viure, i qualsevol acció quotidiana es converteix en una complicada tasca.




Els records del passat es mesclen amb el present, fent que George no pugui tirar endavant amb la seva vida. Només hi veu una sortida: la mort. Mentrestant, però, es troba amb un seguit de personatges que fan que la seva vida s'il·lumini: la seva amiga de tota la vida Charley (Julianne Moore), un desconegut espanyol anomenat Carlos (Jon Kortajarena) que intenta mostrar-li el costat més optimista de la vida, però sobretot Kenny (Nicholas Hoult), un dels seus estudiants a la universitat que sembla tornar-li la il·lusió per viure. 

En la pel·lícula veiem alguna de les dificultats de ser homosexual en aquella època. Un exemple molt clar és que, quan mor Jim els seus pares no volen comunicar-li a George, la persona amb qui havia compartit els últims 15 anys de la seva vida. És un cosí de Jim que, d'amagat, truca a George per explicar-li la mala notícia, però li diu que no vagi a l'enterrament ja que en aquest només hi pot assistir "la família": També veiem com Kenny ha d'amagar la seva homosexualitat a la universitat, però amb George troba la manera d'expressar qui és i què sent. 




Un dels aspectes més sorprenents de la pel·lícula és la quantitat d'emocions i d'informació que Tom Ford aconsegueix transmetre no només amb l'argument sinó amb la forma en que està gravada la pel·lícula. Realitza un interessant joc de colors que ens mostra com se sent George: quan viu moments feliços veiem els personatges en colors vius, mentre que quan està en els moments més tristos i solitaris de la seva vida les imatges apareixen pràcticament en blanc i negre. La pel·lícula pot semblar lenta però gràcies als flashbacks que intercalen el passat amb el present fa que adquireixi un ritme frenètic. La música també és un factor molt important per la pel·lícula, i sembla estar meticulosament escollida pel director. Com a curiositat, Erin Daniels (la Dana de The L Word) té un petit paper a la pel·lícula.

La nostra opinió
És una pel·lícula que sens dubte recomanem tant per l'originalitat de la història com per l'estètica del film, cuidada fins l'últim detall. Pot semblar una pel·lícula trista pel seu argument, però a nosaltres ens ha semblat, en certa manera, un cant a la vida. Tot passa quan ha de passar,  tot té el seu moment adequat per succeir. 

5 comentaris:

M ha dit...

interessant, s'haurà de mirar!
per cert, quin contrast i que trist, el fet que en una peli es reflecteixi una època dura per als homosexuals que es va intentant superar amb els anys, mentre a un altre lloc de la vida real continuen amb els mateixos pensaments homòfobs i radicals... (m'ha semblat molt trist lo de Uganda)

Mònica ha dit...

No l'havia sentit a anomenar massa aquesta peli, tot i que Colin Firth, pel que em dieu, fa un molt bon paper! Quan pugui me la miraré!
Per cert! en el cartell, més que en Colin Firth sembla l'Ewan McGregor, o només m'ho sembla a mi? :)

It's not a phase ha dit...

Ja diràs què t'ha semblat quan l'hagis vist! ;) A veure si t'ha agradat ;) A nosaltres ens va semblar molt original, la veritat! No m'hi havia fixat que en Colin Firth sembla l'Ewan McGregor però tens raó! Quina gràcia!

I efectivament, és molt trist veure que hi ha societats, com la d'Uganda, que encara tinguin aquesta mentalitat tan homòfoba. Al cap i a la fi tots som persones, i no sé qui fan més mal: els homosexuals o els que maten a homosexuals pel simple fet de ser-ho.

Moroboshi ha dit...

Vista (i tampoc no la coneixia, gràcies per recomanar-la!). M'ha agradat força. Molt trista, com a mi m'agraden. I interessant ambientació temporal en una època en què les paranoies eren de tota mena als Estats Units, sobretot amb les "minories que no es detectaven a simple vista".

La música impressionant, també. Certament està molt bé el joc dels flaixbacs, i m'anava a queixar d'spoilers, però la mort té lloc al mateix inici del film, de manera que us perdono. :P

Ha de ser dolorosíssim no poder anar a acomiadar el cos de la teva persona estimada perquè no et deixen fer-ho... perquè no reconeixen que el que teníeu era tan vàlid com el que té qualsevol altra parella... :(

It's not a phase ha dit...

Ja hi havia pensat en això dels spoilers! :P Pero vaja, ja vam anar en compte de no revelar res del final de la pel·lícula. Com tu dius la mort de Jim passa al principi, i sense explicar-ho no s'entén l'argument de la pel·lícula! :P

A nosaltres el conjunt de tota la pel·lícula ens va agradar molt, la suma de tot.

Certament, ja prou dolorós deu ser que es mori la teva parella en un accident, que si no te'n pots acomiadar encara deu ser pitjor :( Tot i que encara hi ha homofòbia ara, només penso en la sort que hem tingut de néixer en aquesta època i aquí.

Publica un comentari a l'entrada